Àrea Metropolitana de Barcelona

El Parc dels Pinetons de Ripollet es troba una situació fronterera amb la conca del riu Ripoll i amb terrenys rurals de Montcada i Barberà. El projecte es desenvolupa en 4 fases i s'inicia al 1999 paral·lelament amb el sector de planejament.

L'encàrrec del programa era el d'un gran parc metropolità proper a una futura zona de creixement de la ciutat que inclogués un llac i un roserar. Es va poder convèncer que aquell programa no era sostenible.
La ciutat, les infraestructures i xarxes d'abastament encara no arribaven al solar. Els terrenys del parc eren reblerts heterogenis i amb una qualitat de sòl baixa. Per tant, calgué buscar fonts de captació d'aigua freàtica pel mínim reg necessari, així com incorporació de grans dipòsits d'infiltració de les aigües de nou al terreny i evitant la necessitat de connectar a xarxa. També es va sanejar el terreny i es va generar una xarxa de drenatge del sòl cultivat. Les tècniques tant de captació i acumulació d'aigua com de retenció i infiltració d'aigua evolucionaren en cada fase paral·lelament a la tecnologia de la industria.

El parc dels Pinetons és un gran espai verd concebut amb voluntat d'integrar-se en el paisatge mediterrani del Vallès amb petites elevacions i planes. La generació de conques de recollida d'aigua, les plataformes de cultiu i la permeabilitat del terreny, regulen l'aigua de pluges intenses, les escorrenties i les velocitats elevades. Aquestes mesures permeten evitar el risc d'erosió. A més a més es redueixen els costos de manteniment i el consum d'aigua.
La primera fase del parc es configura a partir de parterres geomètrics vegetats que separen plataformes de sauló polivalents i una plaça de benvinguda amb un gran brollador visible des de la ciutat. A la segona fase es defineixen una gran duna orgànica i plataformes rectangulars per usos concrets (barbacoes, àrees de pícnic, de joc i d'estada). L'escorrentia de les aigües es conduïda cap a la zona més deprimida del parc on, a través d'una gravera, les aigües es filtren al freàtic, d'on són també recollides pel reg mitjançant un pou.

A la tercera fase es van implantar tres grans plataformes de cultius mediterranis (la vinya, els ametllers i les oliveres) amb finalitats didàctiques. De nou, dues grans dunes orgàniques intercepten les aigües i es condueixen cap a la gravera de drenatge reblerta de calaixos de filtració de polipropilé, que s'encarrega de retornar aquestes aigües al terreny. En el límit amb la zona no urbanitzada s'implanta també una conca de recollida d'aigües amb separador d'àrids d'escorrenties descontrolades.

La última fase és el projecte de recuperació del Torrent d'en Tortuguer i pretén que torni un paisatge oblidat. L'espai, recuperat com a patrimoni històric natural de la ciutat, dona continuïtat al parc dels Pinetons i el connecta amb la Casa Natura.

Es fa emergir el curs d'aigua, avui dia canalitzat, amb els recursos del lloc per afavorir la recuperació de les condicions de ribera pròpies d'un torrent mediterrani, temporani, amb un flux d'aigua fluctuant al llarg de l'any. Així es recrea l'hàbitat de les zones humides a través d'espais d'inundació temporal en benefici de la biodiversitat i consolidació d'algunes espècies.

El disseny del cicle de l'aigua es basa en controlar les escorrenties, acumular l'aigua en els punts de retenció i augmentar la infiltració al mateix terreny mitjançant la cobertura vegetal i drenada de l'àmbit. Com a sobreeixidors de les basses, es plantegen pous de grava, que en cas de períodes de pluges torrencials retenen i infiltren l'aigua al terreny. En definitiva, es tanca el cicle sense necessitat de connectar-se a la xarxa de clavegueram ni d'aigua potable, sinó que s'obté aigua freàtica de pou pel reg.

La plantació de la vegetació expressa el gradient de les necessitats hídriques.