Àrea Metropolitana de Barcelona

4. Les tendències demogràfiques mundials per als propers anys són marcades per un accentuat increment de la població mundial i, vinculada a aquest fet, l'acceleració dels processos d'urbanització, amb especial incidència en els països en desenvolupament. Es preveu que en les properes dècades, gran part del creixement urbà estimat tindrà lloc en els països amb rendes més baixes. Així, es calcula que per a l'any 2030, dues terceres parts de la població mundial viurà en assentaments urbans i es constata que gran part d'aquest creixement s'està produint a l'Àsia, a l'Àfrica i a l'Amèrica Llatina. Aquesta realitat imposa desafiaments molt importants a les ciutats i les conurbacions urbanes del sud en termes d'equitat i cohesió social, articulació territorial i planificació urbana, sostenibilitat i provisió de béns públics que van des de l'accés a l'aigua fins a la seguretat ciutadana. A la vegada, aquesta realitat converteix les ciutats i les conurbacions urbanes en protagonistes de primer ordre en l'agenda de la promoció del desenvolupament humà sostenible en clau global i local, tal com queda explícitament recollit en la recent Declaració resultant de la Cimera de Río+20 i tal com recullen les diferents contribucions i debats dins el marc de l'agenda del desenvolupament post-2015.

5. Juntament amb el procés d'urbanització accelerat, els darrers anys hi ha hagut processos de descentralització importants en molts països en desenvolupament, vinculats a la tercera onada de democratització. En aquest context, la societat civil, articulada entorn de reivindicacions elementals com el dret a l'aigua potable o a un habitatge digne, ha assolit un alt nivell d'organització i en molts casos han propiciat que les administracions locals adoptin polítiques favorables a aquests sectors. Es així com els governs i autoritats locals s'erigeixen, també, en motors de canvi i agents de transformació social que poden fer que els processos d'urbanització accelerada succeeixin de manera més ordenada, equitativa i sostenible. El reconeixement d'aquest protagonisme com a agents de canvi i de provisió de benestar en el territori ha quedat recollit pels diferents organismes internacionals multilaterals com Nacions Unides mitjançant programes com Art-PNUD i agències com UN-Habitat.

6. Aquest creixent reconeixement com a agents de desenvolupament ha anat de la mà d'una presència també en augment de les ciutats i els governs i autoritats locals en l'arena internacional. Els governs i autoritats locals s'han convertit en actors de ple dret en les relacions internacionals, i la seva incorporació en l'arquitectura internacional de l'ajut i la governança global ha passat a ser una realitat en un món cada cop més interdependent, multipolar i complex, en què la governança multinivell defineix les noves maneres de governar i fer front a reptes globals i locals. El reconeixement d'aquest paper queda clarament expressat en el Partenariat per a l'Eficàcia de la Cooperació per al Desenvolupament que resulta del 4t Fòrum d'Alt Nivell de Busan. En el mateix sentit, el creixent paper dels governs i les autoritats locals en les relacions internacionals ha redundat en l'emergència de xarxes internacionals de governs locals i ciutats com CGLU, Metropolis, Medcites o Platforma, juntament amb la seva important tasca d'incidència en els fòrums internacionals promoguts per l'OCDE, Nacions Unides o la Unió Europea.

7. La realitat de la cooperació descentralitzada catalana és un clar exemple de com les accions de solidaritat de la societat civil, dels anys vuitanta i del moviment 0,7 % als noranta, van propiciar un gran protagonisme dels actors locals com a agents de cooperació per al desenvolupament. Una expressió clara d'aquesta realitat és la creació del Fons Català de Cooperació per al Desenvolupament vers la meitat dels anys vuitanta i l'aprovació de la Llei catalana 26/2001 de cooperació al desenvolupament, que dóna cobertura normativa a les diferents expressions de solidaritat internacional que que vénen des dels ajuntaments democràtics a través dels agermanaments i des de la societat civil catalana. El desplegament institucional que segueix l'aprovació de la llei catalana de cooperació en l'àmbit de la Generalitat de Catalunya dota la comunitat catalana per al desenvolupament d'un marc de referència que cristal·litza amb la creació de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament el 2003.

8. En el context actual, aquesta realitat es veu afectada per diversos factors –d'ordre econòmic, institucional i social– que impacten en diversos sentits sobre el model de cooperació descentralitzada i que obliguen a revisar-lo. En efecte, la important davallada de recursos públics vinculada a la crisi econòmica, juntament amb la revisió del marc competencial dels ens locals impulsada pel govern central i l'afebliment del suport social a les polítiques públiques de cooperació defineixen un escenari de canvi per a la cooperació descentralitzada catalana. En aquest context, i a la llum de l'evolució de la doctrina internacional sobre el desenvolupament, la revisió del model de cooperació per al desenvolupament descentralitzada suposa transitar d'un model de cooperació vertical, basat en la relació donant-receptor, cap a un model de cooperació horitzontal basat en la relació entre socis. Fruit d'aquesta revisió, la cooperació tècnica basada en l'expertesa de la cooperació municipalista adquireix especial rellevància, en la mesura que la nova perspectiva implica una transició des d'una relació de cooperació basada en la transferència de recursos cap a una relació de cooperació basada en l'intercanvi de coneixements.

9. L'AMB compta amb quasi dues dècades d'experiència en l'àmbit de la cooperació internacional per al desenvolupament. En aquests anys, s'ha transitat d'unes primeres aportacions articulades a l'entorn d'una partida de cooperació per al desenvolupament –producte de l'impuls del moviment del 0,7 % entre els treballadors de les entitats metropolitanes– a l'adopció del primer Pla director de cooperació per al desenvolupament metropolità, el 2007. El PD 2013-2016, per tant, pren com a punt de partida l'experiència acumulada durant aquests anys i, especialment, durant el primer cicle de planificació d'aquesta política pública: el treball amb els municipis metropolitans, les ONGD, les experiències de cooperació directa i de cofinançament amb la Unió Europea (RESSOC 2008-2013) i el treball desenvolupat per les xarxes que estan sota el paraigua de l'AMB, com Medcites i Metropolis.

10. El context actual és marcat per un escenari diferent respecte del primer Pla director, atesa l'aprovació de la Llei 31/2010, de creació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquest canvi en el marc normatiu obre una oportunitat institucional per treballar transversalment i coherentment aquesta política pública i avançar, durant el proper cicle de planificació, en l'articulació d'una acció estratègica, coordinada i integrada de cooperació internacional per al desenvolupament entre el conjunt de departaments i agents que conviuen dins de l'AMB. En aquest sentit, el marc de referència més immediat d'aquesta política pública és el definit pel Pla d'actuació metropolità 2011-2015 (PAM), i que estableix que l'AMB ha de desenvolupar un nou model de cooperació catalana, metropolitana, municipalista i concertada, basada en el valor afegit de l'AMB.