Àrea Metropolitana de Barcelona

Nou model d’espais lliures i equipaments per a Cerdanyola del Vallès: Endreçar la ciutat des de l’espai públic.

Cerdanyola dins de l’àmbit funcional del Vallès té una posició privilegiada, ja que s’ubica en la depressió prelitoral –corredor del mediterrani-, forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona i es relaciona directament amb la resta del territori vallesà –Sabadell i Terrassa-. La seva situació dins la plana del Vallès es caracteritza per la successió ondulada de valls i carenes disposades de forma paral·lela, en un territori decantat, on els cursos d’aigua queden recollits per la riera de Sant Cugat –samontà de Collserola-, el riu Sec i el Ripoll abans de desembocar al riu Besòs.

Aquest suport geomorfològic, històricament ha estat tallat per les infraestructures de comunicació que el creuen, des de l’arribada del tren i la carretera de Barcelona al segle XIX, fins a l’aparició de les vies segregades del segle XX (AP-7, B-30 i C-58), totes elles aportant una magnífica accessibilitat però alhora encapsulant el teixit urbà i dificultant la seva relació amb els municipis confrontants.  

Així doncs, el municipi consta de dues parts ben diferenciades: el nucli compacte -amb els nuclis històrics de Dalt i de Baix, Serraparera, Montflorit i Canaletes- i els nuclis autònoms -Bellaterra, la Universitat Autònoma de Barcelona, el Parc de l’Alba i la serrada de Collserola-, aquests darrers allunyats del centre urbà i en molts casos aïllats per aquestes infraestructures de comunicació.

El model es basa en fer una lectura acurada del territori que permeti incorporar l’estructura subjacent d’aquest a les propostes de millora de les zones verdes i dels equipaments. Per aconseguir-ho s’ajuda del suport geomorfològic, rellegint els traçats de l’aigua i les suaus carenes que ofereixen l’oportunitat de crear un entramat territorial, amb l’objectiu de relligar els barris que conformen el mosaic municipal de Cerdanyola.  

Un tartan fet de carrers i eixos verds on es multipliquen els intercanvis de les persones i es proposen noves cruïlles locals i territorials. Concretament, la potenciació de les traces naturals –línies verticals que queden recollides per la riera de Sant Cugat i el riu Ripoll- es complementa amb la descoberta d’un seguit de traces horitzontals que busquen suturar els diferents teixits urbans. Creant una nova estructura o malla que vertebra el municipi, jerarquitza i qualifica els sistema d’espais lliures i d’equipaments.

El nou model urbanístic fa una triple aproximació escalar (territorial, local i de detall). En l’escala territorial el model, busca connectar el municipi de Cerdanyola amb els que li son confrontants, proposant noves connexions territorials actualment inexistents. A l’escala local, la proposta jerarquitza i estructura el mantell edificat del nucli urbà consolidat, definint el paper estructurant dels espais lliures i equipaments, localitzant-ne mancances i definint propostes de millora. Finalment en la mirada de detall, el riu Sec és el protagonista, erigint-se com l’espai públic de referència de la ciutat.